Diarios encontrados en una MemoryStick

divendres, de setembre 30, 2005

#13: Lost in Translation

"Es en los momentos de tranquilidad cuando aprecio mejor el gusto de un Santori Yamazaki"



Porto una setmana fent el wisket al Lounge Bar i sembla que porti 1 any aqui. Ara entenc el panorama millor. Pots beure, estar sol, i ser el puto amo perque tens 15 milions d'habitants per sota teu que es pasaran la vida mirant aquest hotel i no s'hi podran ni acostar. O simplement disfruten treballant tota la vida perque es el que toca? No se, crec que hi ha molta distància entre el que es veu desde fora i el que passa per dintre.

Qualitat de vida? No se, crec que aqui "vida" i gràcies.

Aprofito aquest intèrval intimista per posar aqui quatre reflexions sobre la vida cotidiana a Tokyo, salvant la enorme barrera que suposa ser un guiri que va a gastos pagats i que sap que no s'hi ha de quedar.

Papereres: No hi ha papereres al carrer, si comets la imprudéncia d'agafar propaganda comercial pel carrer, arribaràs a l'hotel per la nit amb el pamflet encara a la butxaca. I es que està tot tan net que fa llàstima ser el primer en embrutar-lo. I aquí tirem qualsevol cosa al carrer i encara ens queixem de que la culpa és dels ajuntaments per no posar una paperera a cada cantonada...

Reciclatge: A on hi han papereres, van de quatre en quatre: paper, plastic, vidre i orgànics. I la gent ho segueix. També estan molt pel tema reciclatge, encara que el nivell de residus que es generen son també enormes, i el desperdici energètic que suposa il·luminar tota la ciutat podria abastir les necessitats d'un país petit.

Propaganda: La costum de distribuir la propaganda acompanyada de petits mocadors de paper o de roba està bastant bé, especialment perqué a japó, tradicionalment, es costum que tothom porti el seu mocador a la butxaca i per tant a molts restaurants no es donen tovallons més que la tradicional tovalloleta humida. És aconsellable portar un parell de paquets de mocadors de paper sempre a sobre, per si de cas. Evidentment, la majoria de bars i restaurants disposen de tovalloletes de paper a l'estil occidental, o pots demanat però en alguns llocs del Tokyo Profundo no han arribat encara aquestres novetats.


Servicialitat: Si alguna cosa tenen tots es un gran respecte pel seu treball, que és una mica la seva vida. Per aixó, suposo, aboquen tots els seus recursos en fer-lo bé. Per exemple, els guardes de seguretat de l'oficina donen els bons dies a totes i cadascuna de les persones que entren a treballar, els repartidors de propaganda donen els pamflets i donen les gràcies a totes les persones que aborden pel carrer, les caixeres de supermercat donen el canvi i el tiquet amb les dues mans a la vegada i també et desitgen bon dia. Prova de dir Ohayo Gozaimasu com a 50 vegades per minut durant una hora i entendrás el que vull dir. Aqui normalment et posen un grapat de calderilla a la mà, ni et pregunten pel tiquet i no diguem donar els bons dies a la gent.

Maleducats? No, diguem espantadissos. El nivell d'anglés d'un curretas japonés normal no és molt bó, en general ni tant sols existeix, ni que treballin en un Excelsior Cofee. Per tant no és estrany que si els agobies amb preguntes del tipus "Please, can I have a seat on the smoking area, I will take expresso with milk and a chocolate doughnut 'nd don't forget the receipt where are the toilets?" se'ls posin els ulls en blanc, t'assenyalin la porta, creuin els braços davant del pit i diguin "Closed!" encara que faltin 10 minuts per tancar. Si es veuen incapaços de entendre't poden obrar de formes molt extranyes. En canvi, si t'aproximes amb un すみマイセン [suimasen] educat, formules un patètic 駅はどこですか [eki wa doko deska] ?" o insinues un 三ばんせん おねがいします [sambansen onegai shimas] es prenen bastantes molèsties en entendre't. En el pitjor cas et poden deixar anar una parrafada que no saps si s'estan indicant correctament o s'estan quedant amb tu. Pero molt educadament, aixó si.

Pachinko: He passa't per un local de Pachinko, només a veure si de veritat existeixen o són una llegenda urbana. No només existeixen sinó que es fan notar posant la música tecnomaquinera a tota llet.

Pels no iniciats, diguem que és una barreja de màquina escurabutxaques, en un ambient de autochoques berbeneros, on la gent s'hi deixa grans quantitats de diners per blanquejar diners per alguna organització yakuza. Per una explicació més detallada, un parell de links:

http://en.wikipedia.org/wiki/Pachinko

http://www.japan-guide.com/e/e2065.html

Vending: Les màquines automàtiques de vending són un món apart. Básicament n'hi ha que ocupen deu metres cuadrats, s'hi pot trobar desde pasta de dents a menjar preparat, desde Nescafé calent a café amb gel, amb gel de veritat i una pasta soluble que fa de sucre. En moltes, el producte no cau sota la màquina empés per la típica molla sinó que es diposita en una safata que viatja cap a la posició de recollida traçant la trajectòria més ràpida. [pels que entenguin de robots, un robot XY amb 2 graus de llibertat simultanis i regulació de velocitat PID]. I a més et donen el tiquet, accepten bitllets i segur que no s'encallen tant com les d'aquí o gens.

Eficàcia: Que no eficiència. Hi han establiments molt més petits que les màquines de vending que he mencinat abans que necessiten a 2 empleats, un per cobrar i un per servir. La pregunta clau a l'hora de muntar un servei es: l'omplo de màquines o l'omplo de persones? Aixó si, amb la clàssica filosofia d'evitar errors, en molts supermercats la caixa registradora ja li dóna a la caixera el canvi exacte que ha de retornar al client. I si et donen canvi en bitllets, te'ls compten davant teu i un per un perquè no hi hagin mals entesos. oleu saber quan triguen al McDonalds a cobrar-te i servir-te un menú? Un minut. Ni més ni menys.

Suica & Eddy: Ja he parlat de les tarjes intel·ligents pre-pagament, que només has d'acostar a la màquina, porta o lloc de control perquè et permeti el pas. A les oficines també h`hi han, per deixar-te anar només a les arees permeses. Ès tan practic que ara usar una tarja magnètica em sembla totalment prehistòric. Adjunto el link de la wikipedia, on es poden trobar altres links relacionats: http://en.wikipedia.org/wiki/Suica (es podrà consultar el saldo per Internet?)

Passos de vianants: La veritat, no es que el hi facin gaire cas tampoc. I que no es respectin ni a Tokyo es la prova definitiva de que han fracassat completament.

Circulació rodada: El trànsit sembla bastant al d'aqui, els semafors estan en horitzontal i en molts llocs un indicador lluminós avisa del temps que queda pel canvi. Els avisos sonors per invidents també son habituals. En alguns llocs les autopistes tenen dos pisos però pel centre de la ciutat la circulació es bastant lenta. Es comprensible que la gent prefereixi la puntualitat dels trens i el metro, encara que vagin molt apretats.

Ueno Park: Em diuen els qui l'han visitat que la joia de la corona dels parcs de Tokyo està poblat per homeless que viuen en tendes d'acampada. No sé, si no arreglen el tema econòmic aviat els faltaran parcs per tanta gent. Només que un 0,2% de la població de Tokyo tingui que deixar la casa ja serien 30.000 persones. Tot el poble de Sitges.

Estacions adaptades: A totes les estacions de tren i metro que he vist, i a molts altres llocs molt freqüentats hi ha un sistema de guia per invidents. Consisteix en crear un camí de rajoles estriades en relleu de color groc que connecten totes les entrades, sortides, andanes, màquines de pagament i bifurcacions en els passadissos. Davant de cada obstacle com rampes, escales, ascensors o cruilles amb vehicles la banda paral·lela estriada es torna una franja perpendicular granulada, que avisa de l'obstacle. I a totes les estacions de la JR sona una música, diferent a cada estació però sempre la mateixa a la mateixa estació, que avisa quan un tren està parat a la andana. I aquí fan falta 30 politics per inagurar una miserable rampa en una estació!

Kin'en (no fumar!): La prohibició de fumar en llocs públics no es limita als llocs tancats, o les estacions de tren. Està prohibit a la majoría de parcs, places públiques, voreres davant de les estacions de tren, metro o autobusos, y també davant de totes les empreses on està prohibit fumar. Però pel que he vist, el tabac va bastant barat.

Last Order!: Una pràctica habitual en molts restaurants és anunciar la hora del last order. Passada aquesta hora no s'accepten més comandes. Ni de menjar, ni de beguda, ni un vas d'aigua. I quan és hora de tancar, millor que hagis acabat o et retiraràn els plats!. Amb cortesia extrema, es clar.

i ... obediència: Quan es fa una llei és per complir-la. Llevat del tema dels passos de vianants, no recordo haver vist a ningú fumant en zones prohibides, tirant papers a terra, pixant fora de test, aparcant en prohibit, parlant pel móvil al metro o al tren, ocupant seients reservats per persones grans als transports públics, marxant de les cafeteries sense recollir la safata ni separar convenientment els residus, saltant-se les cues, trepitjant la gespa, llevat dels visitants com jo clar! No m'extranya que per molts, els occidentals no siguem més que gaigin, bàrbars extrangers. Potser exagero una mica, he vist alguns casos incivics, especialment de nit i en zones d'oci una mica desmadrades, peró ni punt de comparació. Un Japonés que vagi per Barcelona amb la mateixa tranquilitat que anava jo per Tokyo acabaria inevitablement desplumant i surant al port.

Et sembla que aixó es millor o pitjor que el que tenim? Jo no ho tinc molt clar, en algunes coses están molt avançats i en altres es passen tres pobles. Parafrasejant al gran escriptor, "pots aprendre les seves costums en un dia però en 10 anys no deixaran de sorprendre't"